ÀREA DE FORMACIÓ CULTURAL
INTRODUCCIÓ A LA LLENGUA OCCITANA
«Josèp d'Arbaud i el mite literari de la Camarga»
«Introducció a l'occità: sociolingüística, dialectologia i aprenentatge pràctic»
Coordinadors: AITOR CARRERA (Universitat de Lleida) i JAUME FIGUERAS (traductor)
del 17 al 22 d'agost del 2026
«Josèp d’Arbaud i el mite literari de la Camarga»
Als cent anys de La Bèstia del Vacarès (1926)
per JAUME FIGUERAS I TRULL (traductor)
del 17 al 22, de les 3 a les 4 del capvespre
Enguany fa cent anys de la publicació de La Bèstia dau Vacarés, de Josèp d’Arbaud, seguida al cap de pocs mesos per l’edició de La caraca, que aplegava tres narracions de temàtica camarguenca.
Josèp d’Arbaud (Mairargas 1874 - Ais de Provènça 1950), poeta, narrador i activista provençal, és un dels autors més destacats en la literatura occitana del tombant de segle i de la primera meitat del XX.
Instal·lat ja de ben jove a la Camarga per a menar-hi la vida salvatge dels manadièrs de braus i cavalls, tot seguint de petja l’empremta del seu cosí Folco de Baroncelli, Arbaud feu d’aquella terra esquerpa, entre aiguamolls i salicorniars, el darrer reducte d’una occitanitat agònica, l’escenari heroic d’una «mística del desert».
Un projecte vital i creatiu que es dona alhora que el d’altres escriptors occitans—com Antonin Perbòsc i Prospèr Estieu al Llenguadòc, Miquèu Camelat a Gascunya, Valèri Bernard a Marselha o Pau-Loís Granier al Llemosí—, que maldaren per anar enllà del mite mistralià i abordar la modernitat.
Us proposem, doncs, d’aventurar-vos pels múltiples viaranys escrits d’una Camarga tel·lúrica, tot ampliant el nostre ventall a d’altres autors que acompanyaren Arbaud en aquesta aventura, com Folco de Baroncelli, Màrius Jouveau i Enrieta Dibon, dita ‘Farfantello’.
Com en d’altres anys, cada sessió comptarà amb un dossier didàctic, una selecció de textos i la visió d’un Power Point.
La Camarga en temps de Folco...
per JAUME FIGUERAS I TRULL
dia 17, de les 3 a les 4 del capvespre
Ja des de Mirèio (1859), de Mistral, la Camarga es presenta a la consideració del lector com un indret sotmès a l’ardor del sol i el misteri de les marjals, que confina amb un altre món.
L’obra narrativa i poètica de Folco de Baroncelli (Ais 1869 - Avinhon 1944), abocada a la mitificació dels braus, el culte mitraic i la vida dels gardians, amb títols com Babalí (1890), Blat de luna (1909), Lo Buòu (1924) o Sota la tiara d’Avinhon (1935) ens permetrà d’endinsar-nos en el món de la bovina, fet de tradicions seculars—del culte a les Santes Maries i Sara-la-Kali als jocs taurins—, alhora que a la seva activitat felibrenca a L’Aiòli o el seu agermanament amb els indis americans.
Josèp d’Arbaud: anys de formació i vida a la Camarga
per JAUME FIGUERAS I TRULL
dia 18, de les 3 a les 4 del capvespre
Ja des de ben menut Josèp d’Arbaud—fill de Maria d’Arbaud, la primera felibressa—va amarar-se de l’amor a la llengua i la provençalitat. A punt d’acabar els estudis de Dret a Ais, però, fascinat per l’aventura camarguenca del seu cosí Folco, Arbaud s’instal·la el 1898 en un mas de canyes vora el Gran Roine, per lliurar-s’hi a la vida dels criadors de braus i cavalls.
En seguirem l’obra poètica d’aquells primers anys, a cavall del 1900, abocada a la fixació etnogràfica del món camarguenc i al lirisme elegíac, en reculls com Lo Lausier d’Arle (1913) i Lei cants palustres, enllestit el 1907 però publicat de manera esparsa en revistes de l’època. I també assistirem a la concepció de la Camarga com un món oníric, a cavall de dos mons, en la deliciosa prosa nadalenca Novè gardian (1904). Fins que, a trenta anys, la tuberculosi forçarà l’autor a deixar la Camarga per sempre més...
El mite de La Bèstia del Vacarès: de la mort de Pan a l’elegia personal...
per JAUME FIGUERAS I TRULL
dia 19, de les 3 a les 4 del capvespre
Amb el retorn a una certa normalitat, el 1911, d’Arbaud abocarà el record d’aquella vida soferta en narracions com La caraca, Lo regrèt de Pèire Guilhèm i Lo palangre, que publicarà en revista entre 1912 i 1914. I en data incerta confegirà la punyent faula agònica de La Bèstia del Vacarès, pastada de cultura «mitteleuropea» i suggestions crepusculars, en sintonia amb textos com La mort a Venècia de Thomas Mann. Un clàssic de la convulsa Europa d’entreguerres que, de ben segur, deu tant al seu context cultural com a la intimitat adolorida de l’autor...
Continuïtat i plenitud
per JAUME FIGUERAS I TRULL
dia 20, de les 3 a les 4 del capvespre
Tot al llarg dels anys vint i trenta, Arbaud es consagra a la direcció de Le Feu, organ del federalisme mediterrani, que cerca el diàleg amb les diverses tradicions culturals del seu entorn, i a l’ampliació del seu món creatiu, amb reculls com La sauvatgina (1929), novel·les com L’antifa—que s’acull al gènere de la novel·la d’aventures consagrat per Stevenson—i nous reculls poètics com Espelison de l’autonnada, La comba, La nuèch vira sus la mar etc., a més de nombrosos inèdits que restaran al calaix, com Jacquet-lo-Galhard i Lo matagòt.
Després d’Arbaud
per JAUME FIGUERAS I TRULL
dia 21, de les 3 a les 4 del capvespre
Esperonats per l’exemple de Folco i d’Arbaud, diversos escriptors provençals varen fer-se seva la «mística del desert» proposada pels dos cosins, com Marius Joveau, amb l’aplec de sonets En Camarga (1909), o Bruno Durand. I, sobretot, Enrieta Dibon, dita «Farfantelo» (Avinhon 1902-1989), amb reculls poètics com Lei miratges (1925), Lo rebat d’un songe (1931) i Lei lambruscas (1934) o novel·les com Ratis, encetada el 1943 i publicada el 1967.
També el cinema s’interessaria pel món camarguenc, amb la guardonada Crin-Blanc (1953) d’Henri Lamorisse, abans que Denys Colomb d’Aunant provés de dur a la pantalla La Bèstia dau Vacarés, el 1963.
Max Roqueta, al seu torn, recrearà el 2008 el mite camarguenc amb l’assaig Lo libre de Sara. I autors de les darreres generacions, com Lisa Gros, amb Estelo Ceccarini o Thierry Offre en perllongaran l’encís i el misteri.
Arbaud i els catalans: crònica d’una recepció
per JAUME FIGUERAS I TRULL
dia 22, de les 3 a les 4 del capvespre
La presència de Josèp d’Arbaud en les festes pel Centenari de Mistral, l’any 1930, així com el simbolisme de la seva figura com a poeta i home d’acció, farà que aquell mateix any hom emparauli la traducció al català de La Bèstia del Vacarès—que no serà fins al 2005, però, que serà empresa...
Alhora, autors com Alfons Maseras, Joan Puig i Ferreter, Tomàs Garcés, Joan Ma Guasch, Alexandre Bulart o Bartomeu Barceló es faran ressò del mite camarguenc, i crítics occitans com Josèp Salvat, Joan Mouzat o Juli Cubaines accediran als mitjans catalans per difondre l’obra d’Arbaud.
D’uns pocs anys ençà, a més, Arbaud ha gaudit de noves edicions i traduccions, a més de nombroses estudis—a cura de Franz-Peter Kirsch, Felip Gardy, Joan-Ives Casanòva, Monica Longobardi, Emmanuel Desiles etc.
«Introducció a l’occità: sociolingüística, dialectologia i aprenentatge pràctic»
L'adscripció gal·loromànica del català ja hauria de ser una qüestió assumida de manera general (més enllà d'estèrils polèmiques del passat), tenint en compte la proximitat genètica i tipològica d'aquesta llengua amb l'occità, el francoprovençal, el francès o les varietats gal•loitàliques. Tanmateix, no hi ha cap mena de dubte que la llengua amb la qual el català presenta més afinitats és sobretot l'occità, fins al punt que alguns filòlegs havien vist al sud de Salses una versió meridional de la mateixa llengua d'oc. Avui, en què aquestes posicions ja estan extingides, no podem negar tampoc l'evidència lingüística: l'occità i el català, manllevant els mots del gran Joan Coromines, són llengües bessones que han patit un progressiu allunyament, provocat sobretot per condicionants sociolingüístics diferents. Tanmateix, continuen compartint el mateix codi genètic fins al punt que es poden considerar com un subgrup específic en el conjunt de les llengües romàniques, la qual cosa posa en evidència que és difícil de conèixer bé qualsevol de les dues branques del diasistema si al mateix temps no es coneix mínimament l'altra.
Aquest curs, en sis sessions, té un doble enfocament. D'una banda, s'abordaran aspectes que permetran de conèixer de manera general la llengua occitana: la seua caracterització lingüística (i els seus vincles amb el català), la situació social que viu actualment, la diversitat dels dialectes que l'integren (des de Niça a Bordeus) i el procés de codificació i d'estandardització que ha viscut en els darrers cent anys. D'una altra, es mirarà de donar unes eines bàsiques per a adquirir unes competències lingüístiques essencials orals i escrites, amb l'objectiu de poder entendre i utilitzar mínimament l'occità després de conèixer-ne les estructures més generals i el lèxic més rellevant.
La llengua occitana avui: situació sociolingüística
per AITOR CARRERA (Càtedra d’Estudis Occitans, Universitat de Lleida)
dia 17, de les 4 a les 5 del capvespre
L’occità i el català. Llengües bessones, llengües per elaboració?
per AITOR CARRERA (UdL)
dia 18, de les 4 a les 5 del capvespre
Diversitat territorial, codificació i estandardització de la llengua occitana
per AITOR CARRERA (UdL)
dia 19, de les 4 a les 5 del capvespre
Convencions gràfiques de la llengua occitana i aspectes fonètics
per AITOR CARRERA (UdL)
dia 20, de les 4 a les 5 del capvespre
Qüestions bàsiques de morfologia i lèxic. Expressions quotidianes
per AITOR CARRERA (UdL)
dia 21, de les 4 a les 5 del capvespre
Un cas particular en el conjunt occità: la Vall d’Aran.
per AITOR CARRERA (UdL)
dia 22, de les 4 a les 5 del capvespre
