XLI UNIVERSITAT CATALANA D'ESTIU
Continuïtat i innovació
del 16 al 25 d’agost del 2009
Programa de cursos
ÀREA DE CIÈNCIES DE LA NATURA
«Països Catalans, territori de boscos: tocar-los o no tocar-los, that is the question»
Coordinador: MARTÍ BOADA (Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals, Universitat Autònoma de Barcelona; Grup de Recerca Emergent «Conservació, etnoecologia i canvi global» [2009 SGR 569])
del 17 al 21 d'agost
El curs aspira a fornir una visió actual de la diversitat forestal del país i a les problemàtiques associades a la manca d’una política forestal clara. Quines són les característiques de les masses forestals del país, cap on van, quins models de gestió calen per a un territori que veu incrementar ràpidament la superfície forestal i la quantitat de fusta dreta. La importància social i cultural els nous usos protectors del bosc. Els riscos ambientals de l’augment dels boscos. Polítiques de prevenció d’incendis. Recerca forestal actual — serveis ambientals — i tendències de futur sobre l’aprofitament dels recursos forestals.
Presentació del curs
per MARTÍ BOADA (UAB)
dia 17, de 9 a 2/4 de 10
Quants són i com són els boscos catalans. L’inventari forestal
per SANTI SABATÉ (CREAF, UAB)
dia 17, de 2/4 de 10 a les 11
Paper dels boscos per a la biodiversitat
per JORDI CAMPRODON (Centre Tecnològic Forestal de Catalunya, CTFC, Solsona)
dia 17, d’11 a 12
En aquesta sessió s’exposaran les relacions entre la diversitat biològica i la gestió forestal en el context dels Països Catalans. Per a exemplificar-ho, es prendran grups bioindicadors, com els ocells i els ratpenats, i es relacionaran amb diverses variables silvícoles i ambientals: maduresa de l’arbrat, disponibilitat de cavitats, fusta morta, tallades de regeneració, adevesament etc. Per a finalitzar, es discutiran recomanacions per a millorar la conservació de la diversitat biològica en la gestió forestal, basades en els resultats dels estudis realitzats als boscos mediterranis, euro-siberians i boreoalpins de Catalunya. Aquestes recomanacions es tractaran a dues escales: de paisatge o de planificació forestal per una banda, i de parcel·la forestal o de qualitat interna de l’hàbitat per l’altra.
Evolució històrica i cultura forestal
per MARTÍ BOADA (Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals, ICTA, UAB)
dia 18, de 9 a 2/4 d’11
Els boscos de les Illes
per CATALINA PUIG i PROHENS (cap de la Secció d’Incendis Forestals, Conselleria de Medi Ambient de les Illes Balears)
dia 18, de 2/4 d’11 a 2/4 de 12
Es pretén en aquesta sessió, fer un recorregut per les diferents formacions forestals presents en el territori balear i reconèixer-ne les principals característiques i els principals problemes de sostenibilitat. La pressió humana sobre els ecosistemes forestals de les Balears ha variat notablement en funció dels períodes històrics i, en aquesta successió, la segona meitat del segle XX suposa un trencament molt fort de la relació entre l’activitat econòmica i la demanda de productes forestals. Aquesta pèrdua de valor productiu s’ha vist acompanyada d’una intensificació del valor social. Els espais forestals proveeixen la societat d’un important conjunt de béns i serveis alhora que estan sotmesos a amenaces severes i enfronten la gestió forestal a nous reptes per tal que aquella permeti mantenir la biodiversitat, la productivitat, la vitalitat, la potencialitat i la capacitat de regeneració dels boscos.
Presentació del Projecte del Museu del Bosc de Catalunya
per FRANCESC DEULOFEU (alcalde de Sant Celoni)
dia 18, de 2/4 de 12 a les 12
Catalunya és un país de boscos sense saber-ho —segons Martí Boada (2005)—, la seva superfície d’ús forestal representa un 60 % del total del territori, hi creixen 100 de les 140 espècies arbòries que hi ha a Europa i s’hi troben representades tres de les set grans regions biogeogràfiques del vell continent.
Atesa la importància que tradicionalment han tingut i tenen els boscos a Catalunya, considerant la repercussió social i econòmica d’aquests espais i tenint en compte el paper que prenen des del punt de vista ambiental, es planteja la creació del Museu del Bosc de Catalunya, una institució amb vocació d’estimular-ne l’interès; promoure i impulsar la recerca en ciència, tecnologia i nous usos socials d’aquests paisatges i transferir a la societat els coneixements més pioners referents als boscos i als processos ambientals que s’hi donen.
Els boscos com a recurs productiu. Estat de la qüestió
per JOAN ROVIRA (Consorci Forestal de Catalunya, CFC)
dia 19, de 9 a 2/4 d’11
Els boscos i el sector forestal al País Valencià
per RAFAEL DELGADO (Universitat Politècnica de València)
dia 19, de 2/4 d’11 a les 12
Els boscos valencians han evolucionat amb l’home al llarg de la història, fins arribar al segle XX, que ha suposat un trencament dels models tradicionals d’ocupació de l’espai. La presència humana en els espais forestals ha sofert des del 1950 les majors alteracions conegudes, fins a arribar a desaparèixer quasi totalment en la majoria d’indrets. La crisi dels sistemes rurals i la forta bipolaritat costa-litoral han trencat els equilibris històrics i han generat un nou context, no exempt de problemàtica. Com a conseqüència, el bosc colonitza espais on ‘mai’ no havia estat present, i aquesta colonització arriba a plantejar riscos i problemes de gestió del territori. Davant la situació global, cal ubicar els espais forestals en el nou paper que socialment els correspon i buscar estratègies per a la gestió d’uns recursos forestals que no deixen de créixer a les nostres comarques d’interior. En aquesta ponència es repassaran les principals dades i indicadors forestals en el marc físic valencià i s’esbrinaran quines poden ser les línies futures de treball per a gestionar aquestos espais.
Incendis forestals. Polítiques de prevenció i gestió
per MARTÍ BOADA (UAB)
dia 20, de 9 a 2/4 d’11
Instruments de gestió forestal. Plans de Gestió. Certificacions
per ANTONI FARRERO (Centre de la Propietat Forestal)
dia 20, de 2/4 d’11 a les 12
Quan gestionar és millor que abandonar: efectes dels diferents sistemes de gestió de la biodiversitat vegetal i animal en els sistemes forestals de Sardenya
per ANTONI TORRE (Obra Cultural de l’Alguer)
dia 21, de 9 a 2/4 d’11
Actualment diferents formes d’impacte sobre la diversitat biològica van a realitzar-se en els països mediterranis d’Europa com a conseqüència de l’abandonament dels tradicionals sistemes extensius de producció a les zones d’especial valor per a la conservació de la biodiversitat. Aquests impactes impliquen la conservació dels hàbitats i de les espècies. S’han demostrat efectes del tancament del bosc sobre l’estructura i el rendiment de les poblacions d’espècies de plantes rares. La successió secundària, sobretot, modifica el tipus i l’extensió de les comunitats vegetals presents en un territori determinat, condicionant els hàbitats comunitaris, els fitocenosis i zoocenosis.
En les àrees mediterrànies es poden distingir diferents tipus de comunitats forestals: 1) boscos naturals antics, disetaneis, mai sotmesos a tall o incendi, molt rars; 2) boscos naturals manejats, productius, que se talen amb freqüència regular; 3) boscos naturals manejats, derivats de ceduis, amb valència productiva i actualment convertits o en conversió en fustaia; 4) boscos una vegada productius, ara abandonats, envellits, amb abundant necromassa; i 5) boscos artificials resultants de la forestació principalment per pins i secundàriament per eucaliptus, robinia i altres espècies al·lòctones.
Aquesta contribució presenta els resultats de les investigacions comparatives sobre algunes espècies d’animals, plantes i hàbitat en diferents tipus de boscos a l’illa de Sardenya.
Política de boscos
per NÚRIA BUENAVENTURA (directora general de medi natural, Departament de Medi Ambient)
dia 21, de 2/4 de 11 a les 11
«Decreixement: canvi de sentit comú»
del 21 al 22 d'agost
Un cop superada la fase en què s’havia d’explicar què vol dir ‘decreixement’, com a concepte nou i heterodox, aquesta paraula ha entrat amb força en el llenguatge no únicament culte, sinó corrent. Se’n parla a la televisió, a la ràdio, als diaris, a suplements setmanals... Des del 2007 fins avui s’ha fet, des de moltes bandes, una tasca divulgadora important i, sobretot, hi ha hagut un canvi prou important en l’escenari del present. El decreixement, per a dir-ho en resum, ha començat a esdevenir-se en el món real. Però cal acabar de fer-hi un lloc en la nostra manera d’interpretar els fets i, sobretot, de reorientar-los.
Canvi de claus de lectura de les crisis, des de la perspectiva del decreixement
per ANNA MONJO (coordinadora de l’editorial Icària), MARTÍ OLIVELLA (recercador sobre models econòmics alternatius), MARTÍ BOADA (ecòleg, Universitat Autònoma de Barcelona), SERGE LATOUCHE (economista i escriptor) i, com a presentador i moderador JOANDOMÈNEC ROS (ecòleg, Universitat de Barcelona)
dia 21, de 9 a 12
Coordenades de canvi per a l’etapa de transició que ens espera
per ESTER VIVAS (Centre d’Estudis sobre Moviments Socials, Universitat Pompeu Fabra), JOAQUIM SEMPERE (sociòleg), ENRIC DURAN (objector de creixement), JOAN SURROCA (agenda llatinoamericana) i, com a presentador i moderador, ORIOL LEIRA (filòsof, col·lectiu Illacrua)
dia 22, de 9 a 12
ÀREA DE CIÈNCIA I TECNOLOGIA
«2009, any internacional de l'Astronomia i 200 aniversari de Darwin»
Coordinadora: Dra. NÚRIA FERRER i ANGLADA (Universitat Politècnica de Catalunya i Societat Catalana de Física, Institut d'Estudis Catalans)
Amb el suport de la Societat Catalana de Física, Institut d’Estudis Catalans
del 21 al 25 d'agost
Fa 400 anys que Galileo Galilei apuntà cap al cel amb un telescopi. Aquest fet marcà l’inici d’unes observacions transcendents per al coneixement de l’univers. Per això el 2009 fou designat Any de l’Astronomia.
L’energia del Sol, l’edat de la Terra i la teoria de l’evolució: un debat del segle XIX
per JORDI MIRALDA (Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats, Institut d’Estudis Espacials de Catalunya – Universitat de Barcelona)
dia 21, de 9 a 2/4 d’11
Els descobriments de la física en els segles XIX i XX ens demostraren que l’edat del Sol i la Terra és enormement més llarga que el temps en què han existit les civilitzacions humanes. Aquest llarg període de temps de condicions idònies per a la vida en el nostre planeta és necessari per a fer possible la complexa evolució de les espècies que ha dut fins a la nostra aparició. Actualment descobrim sistemes planetaris que s’han format en unes altres estrelles, els quals presenten propietats molt diverses. Tots els indicis de què disposem ens fan pensar que la vida es deu haver originat de manera independent en molts planetes de l’Univers.
Darwin i Brown: l’apassionat història del moviment brownià
per JOSEP LLUÍS SOLÉ (Universitat Autònoma de Barcelona)
dia 21, de 2/4 d’11 a les 12
Encara que Robert Brown tenia trenta anys més que Darwin, hi hagué una forta amistat entre tots dos. Tant l’un com l’altre foren els naturalistes de dos viatges cèlebres. Brown, amb el vaixell Investigator, comandat pel capità Flinders, circumnavegà el que més tard s’anomenaria Austràlia, i Darwin, amb el Beagle del capità Fitz Roy, féu el seu famós recorregut. Brown, el 1828, publicà les seves observacions del que posteriorment s’ha anomenat ‘moviment brownià’, les quals mostrà a Darwin quan aquest era un jove prometedor. En aquesta sessió, després de tractar de la relació esmentada, seguirem la història dels intents teòrics d’explicar el moviment brownià, aturant-nos en el famós article d’Einstein de l’any 1905, que es considera definitiu per a l’acceptació de la hipòtesi atomística. Després passarem per Bachelier, Wiener, Lévy, Ito... i mostrarem algunes de les qüestions que encara són tema de recerca avui dia.
El descobriment de planetes al voltant d’altres estrelles
per JORDI MIRALDA (Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats, Institut d’Estudis Espacials de Catalunya – Universitat de Barcelona)
dia 22, de 9 a 2/4 d’11
Programació, mutació i competència: evolució, a la vida, a la ment, a la societat
per CARLES PERELLÓ (Universitat Autònoma de Barcelona)
dia 22, de 2/4 d’11 a les 12
En el procés darwinià de l’evolució dels éssers vius la programació ve donada pel genoma, i pel creixement de l’ésser viu. El procés és tan complicat, que hi ha errors. Els del genoma són hereditaris: en diem mutacions. Per una altra banda, els recursos per a la subsistència són escassos i s’han de compartir entre tots: els uns estan més capacitats que els altres per les seves característiques genètiques. El resultat és l’evolució dels éssers vius des del primer ADN que es pogué reproduir. Aquest procés evolutiu també és identificable en el desenvolupament del cervell i en el desenvolupament de la societat. La matemàtica fa un petit intent de retratar una part elemental del procés evolutiu.
La modelització matemàtica en neurociència i els seus aspectes evolutius
per ANTONI GUILLAMON (Universitat Politècnica de Catalunya)
dia 23, de 9 a 2/4 d’11
Els avenços en neurociència de les darreres dècades han conduït aquesta disciplina fins a qüestions que defugen les argumentacions clàssiques i que necessiten nous punts de vista. La confluència d’aquest fet amb la creixent potència computacional i el desenvolupament de models matemàtics de l’activitat neuronal ha estat definitiva per a la consolidació del que s’anomena neurociència computacional. En aquesta sessió, i emprant arguments evolutius com a leitmotiv, farem una passejada interactiva per la modelització matemàtica i simulació de l’activitat cerebral, des del nivell de la neurona fins a aspectes més cognitius. Veurem que els actuals mètodes permeten incidir en aspectes que entronquen amb el darwinisme neuronal, com ara la neuroplasticitat o l’explicació de certs processos cognitius.
Darwin, naturalista
per JOANDOMÈNEC ROS (Departament d’Ecologia, Universitat de Barcelona i Institut d’Estudis Catalans)
dia 23, de 2/4 d’11 a les 12
S’ha posat tant d’èmfasi en el paper de ‘pare’ de la teoria de l’evolució de Darwin, que hom oblida sovint quin gran naturalista era, i que féu contribucions molt importants en algunes altres ciències: geologia, zoologia, botànica, ecologia, antropologia etc.
Models matemàtics d’alguns aspectes de l’evolució dels éssers vius: dels insectes periòdics als virus bacteriòfag
per ÀNGEL CALSINA (Departament de Matemàtiques, Universitat Autònoma de Barcelona)
dia 24, de 9 a 2/4 d’11
La reflexió matemàtica té un paper rellevant en biologia des del temps de Darwin. La selecció natural, tot i actuar individualment, manifesta els seus efectes a nivell poblacional i, per tant, quantitatiu. Un exemple sorprenent és l’explicació adaptativa de l’existència de certes espècies d’insectes, amb unes poblacions adultes que només apareixen un cop cada tretze o disset anys. El fet que tretze i disset siguin nombres primers té un paper decisiu en aquesta explicació.
Però la presència de matemàtiques s’ha fet imprescindible en els darrers anys en camps més ‘tecnològics’ de les ciències de la vida. En són prova els esforços que es fan en l’optimització de les teràpies contra el càncer o en el disseny de polítiques de prevenció i vacunació. Nosaltres veurem com són útils en el disseny òptim de les dosis i la composició dels còctels en la nova (i alhora antiga) teràpia antibacteriana que utilitza virus bacteriòfags.
Ciència i religió
per JOANDOMÈNEC ROS (Departament d’Ecologia, Universitat de Barcelona i Institut d’Estudis Catalans)
dia 24, de 2/4 d’11 a les 12
A propòsit del bicentenari de Darwin, sembla adient repassar què deia el gran científic del tema, què en pensen els altres científics eminents, què en diu l’Església, si hi ha conflicte entre ciència i religió etc.
De «Le voyage dans la Lune» (1902) a «La carta esférica» (2000): l’astronomia al cinema i la literatura
per MANUEL MORENO (Departament de Física i Enginyeria Nuclear, Universitat Politècnica de Catalunya)
dia 25, de 9 a 12
Al film Independence Day (1996), els alienígenes invasors vénen d’un planeta situat a 90.000 milions d’anys llum de la Terra! Un lloc molt allunyat. Massa, atès que l’Univers visible té uns 13.700 milions d’anys llum de mida. Aquest exemple és una mostra del (mal)tracte que la ciència i l’astronomia, en particular, reben en la ficció.
L’astronomia és, per si sola, prou atractiva i espectacular perquè no calgui recórrer a la ficció (cinema, literatura) per a la seva divulgació. No obstant això, l’inqüestionable poder de seducció que exerceix la ficció es pot emprar per atreure l’atenció sobre alguns aspectes astronòmics no gaire ben tractats. A força de veure imatges o llegir certes descripcions errònies, es podria atorgar estatus de realitat al que no deixa de ser una simple ficada de pota, una assimilació incorrecta o un imperdonable desconeixement d’un determinat fenomen o concepte astronòmic. Inacceptable en la societat del coneixement. En aquesta xerrada analitzem la relació, tan poc fluïda, entre l’astronomia i la ficció.
ÀREA DE CIÈNCIES DE LA SALUT
Coordinador: Dr. JORDI CRAVEN-BARTLE i LAMOTE DE GRIGNON (Hospital de Sant Pau i la Santa Creu, Universitat Autònoma de Barcelona)
Amb el suport del Departament de Salut (Generalitat de Catalunya)
del 19 al 22 d'agost
«Pandèmies»
Coordinació: Dr. JOSEP LLUÍS PERAY (Departament de Salut)
Aproximació antropològica, cultural i literària
pel doctor JOSEP M. JANSÀ (exsubdirector general de vigilància i resposta a brots i emergències en salut pública)
dia 22, de 9 a 10
Estat actual de les pandèmies: la grip nova i altres que ens poden afectar
pel doctor JOSEP M. JANSÀ (exsubdirector general de vigilància i resposta a brots i emergències en salut pública)
dia 22, de 10 a 11
Nous reptes i noves respostes de la salut pública
per MARTA SEGURA (secretària general del Departament de Salut)
dia 22, d’11 a 12
«Les addicions: del mite a la realitat»
Coordinació: doctor JOAN COLOM i FARRAN (Subdirecció General de Drogodependències, Direcció General de Salut Pública, Departament de Salut,GdC)
L’addicció: definició, àmbits, consideracions socials
per XAVIER MAJÓ i JOAN COLOM (Subdirecció General de Drogodependències, Direcció General de Salut Pública, Departament de Salut, GdC)
dia 23, de 9 a 10
Adolescents i drogues
per JORDI ROYO (Amalgama)
dia 23, de 10 a 11
Nit i substàncies. Estem al dia?
per ÒSCAR PARÉS (Subdirecció General de Drogodependències. Direcció General de Salut Pública, Departament de Salut, GdC)
dia 23, d’11 a 12
Coordinació: Dr. JORDI CASABONA (Centre d’Estudis Epidemiològics sobre els ITS-HIV-SIDA de Catalunya, Institut Català d’Oncologia-Departament de Salut)
L’emergència i re-emergència de la SIDA i de les infeccions de transmissió sexual (ITS)
per MERITXELL SABIDÓ ( metgessa epidemiòloga, Fundació SIDA i Societat)
dia 24, de 9 a 10
La interpretació antropològica de la salut sexual
per la doctora IRINA CASADO (Departament d’Antropologia, Universitat Autònoma de Barcelona )
dia 24, de 10 a 11
per la doctora HILDEGARD MAUSBACH (coordinadora de la Consulta Jove de l’ASSIR de Mataró)
dia 24, d’11 a 12
«La cooperació internacional»
Coordinació: Dr. JORDI CRAVEN-BARTLE (Universitat Autònoma de Barcelona)
La situació avui de l’ajut en l’àmbit sanitari a països subdesenvolupats. Anàlisi del problema. Respostes institucionals d’Europa, Espanya i Catalunya. Els col·legis professionals. Les ONG. Actuacions assistencials de centres hospitalaris catalans.
Visió institucional
per la doctora ANNA PUIG i MARÍ (Cooperació Internacional, Departament de Salut)
dia 25, de 9 a 10
Experiència com a metge cooperador
per la doctora MONTSE PÉREZ (directora mèdica de la Lleproseria de Fontilles)
dia 25, de 10 a 11
Secció de Metges Cooperants del COMB
pel doctor XAVIER DE LAS CUEVAS (president de la Secció de Metges Cooperadors del Col·legi de Metges de Barcelona)
dia 25, d’11 a 12
per SEBASTIÀ MANRESA (doctor en medicina, professor del Departament d’Infermeria i Fisioteràpia , Universitat de les Illes Balears)
dies 19 i 20, de 10 a 11
La idea de filosofar sobre un tema mèdic tan freqüent i molest com és el mal de peus és engrescadora. Aquest mal esdevé de tant en tant invalidant, per coses tan simples com anar de passeig, o essencials com anar a comprar, sigui per necessitat o per plaer. De vegades el mal de peus atura la pràctica de l’esport, i d’altres activitats lúdiques i de relació social.
La nostra vida està feta de moviment, el nostre suport per moure’s són els peus, la restricció del desplaçament per un mal de peus pot acabar en una frustració i per tant en un motiu d’ infelicitat.
ÀREA D'ECONOMIA
«Estratègies de les empreses de l'Arc Mediterrani en un entorn de recessió»
Coordinador: ORIOL AMAT (Universitat Pompeu Fabra)
Amb el suport de la Universitat Pompeu Fabra
del 17 al 20 d'agost
El curs es proposa analitzar les estratègies empresarials d’inversió, finançament i comercials que poden ajudar les empreses a enfortir-se aprofitant l’entorn de recessió actual. Atesa la problemàtica específica de les empreses de l’Euram, el curs es concentrarà en les empreses d’aquest àmbit.
Què fan les empreses que aprofiten les oportunitats de la crisi?
per ORIOL AMAT (Universitat Pompeu Fabra)
dia 17, de 9 a 11
Els costos basats en les activitats com a eina per a millorar la competitivitat de les empreses
per M. VICTÒRIA SÁNCHEZ i REBULL (directora del Departament de Gestió d’Empreses, Universitat Rovira i Virgili)
dia 18, de 9 a 11
Les necessitats d’informació de les empreses sovint se centren en el seu entorn més immediat, en l’anàlisi de la seva competència i dels seus clients. En situacions econòmiques difícils, la informació de caràcter intern adquireix més rellevància. És en aquest moment que resulta imprescindible conèixer el cost dels productes i dels serveis que venen les empreses, per tal de basar determinades decisions en aquesta informació si es pretén ‘sobreviure’ i competir en èpoques de recessió. La determinació dels costos mitjançant el sistema activity based costing resulta un instrument addicional per a fer una gestió més acurada de les activitats suposadament productives de les empreses en aquest entorn actual d’incertesa.
Estratègies fiscals d’empreses i particulars en un entorn de recessió
per JOAN G. CODINA (economista, assessor d’empreses)
dia 19, de 9 a 11
Estratègies empresarials en entorns de crisi
per JOAN ANTONI DURO (Universitat Rovira i Virgili)
dia 20, de 9 a 11
«Un finançament just? »
del 17 al 20, d'11 a 12
En l’escenari que dibuixa la incertesa del pronunciament del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut votat pel Parlament i el poble català, hi ha la qüestió del finançament. D’assolir un finançament suficient o no, en depèn que la ciutadania percebi l’eficàcia i la necessitat de l’autogovern. En aquest curs participaran representants dels partits catalans PSC, CiU, ERC i ICV.
DOLORS CAMATS (diputada al Parlament de Catalunya per ICV)
dia 17, d’11 a 12
MARTÍ CARNICER (secretari general d’economia i finances, Generalitat de Catalunya)
dia 18, d’11 a 12
ANTONI SOY (secretari d’indústria i empresa, Departament d’Innovació, Universitats i Empresa, Generalitat de Catalunya)
dia 19, d’11 a 12
FRANCESC HOMS i MOLIST (membre de la Comissió Executiva Nacional de CiU)
dia 20, d’11 a 12
ÀREA DE FILOSOFIA
«El futur d'Europa davant la crisi i els pobles sotmesos»
Coordinadors: JORDI SALES (Universitat de Barcelona) i JOSEP MONTSERRAT (Universitat de Barcelona)
del 17 al 20 d'agost, de 9 a 12
Els nostres problemes són problemes europeus, però són viscuts per uns pobles vençuts. Cal no confondre, doncs, l’abast dels problemes amb els límits de les nostres mancances. Urgeix aclarir-nos respecte dels problemes en ells mateixos des del reconeixement de la nostra manca d’hàbits d’orientació col·lectiva, com a dos moments d’un moviment que reclama una feina a fer. La nostra feina no és ara ni esvalotar-nos, entusiasmats o alarmats davant d’indicis d’un canvi o intentar emmotllar-nos a les seves directrius endevinades i esperar que els ‘nous’ temps ens alliberin. La nostra feina és aquella que ningú més no pot fer per nosaltres. En la vida econòmica, en la cultural, en el teixit social, en l’ensenyament i moltes altres realitats de la vida de la gent catalana s’imposa més que mai trepitjar bé el nostre terreny i treballar-lo amb les nostres forces. Treballar com si només depenguéssim de nosaltres mateixos és ara la millor manera de treballar. Per això, en aquestes lliçons tractarem des d’aquesta perspectiva de la situació de l’ensenyament, de la política i de la cultura, des del convenciment clar que cal un esforç per a dotar-se de les eines per a una discussió madura i adulta que permeti prendre determinacions.
Professorat: JORDI SALES (UB), XAVIER IBÁÑEZ (UB) i JOSEP MONSERRAT (UB)
ÀREA DE POLÍTICA
«La independència de les nacions, el repte de l'estat català»
del 20 al 25, de 2/4 d'11 a les 12
La voluntat dels catalans de gaudir d’un Estat propi ha anat creixent de forma sostinguda en els darrers anys. Un estudi presentat pel Cercle d’Estudis Sobiranistes conclou que el suport a la independència es situa avui a Catalunya entre el 34 % i el 43 % del cens electoral. Això significa que avui més de dos milions de persones es mostren favorables a la independència.
Aquesta realitat que es produeix a Catalunya no és estranya a la pròpia història de la conformació dels estats en el si de la humanitat. El 1945 hi havia 74 països independents. Avui n’hi ha 195. Sembla clar que si la independència no fos útil no s’hauria produït tot aquest procés històric imparable de conformació de nous Estats.
Ara bé, aquest procés de conformació de nous estats, s’accelera o s’alenteix amb el reforçament d’organismes supraestatals com la UE o l’ONU? Existeix un dret real i reconegut a l’autodeterminació? Quines són les raons últimes que mouen una nació a declarar-se independent? Trobem en el cas català aquestes raons que ens poden fer pensar en una independència no llunyana? Quines són les vies efectives per proclamar la independència d’una manera pacífica i democràtica en el si de la UE?
L’objectiu d’aquest curs serà donar una resposta a tots aquests interrogants i poder conèixer una mica millor diferents processos d’alliberament nacional que s’han produït al llarg de la història, tot aprofundint i relacionant-ho amb el cas català.
Introducció
per JOAQUIM MONTCLÚS
El dret a l’autodeterminació de les nacions: marc teòric, aproximació històrica i reconeixement dins la UE
per HÈCTOR LÓPEZ BOFILL (Universitat Pompeu Fabra)
dia 20, de 2/4 d’11 a les 12
El context favorable per a la independència de les nacions: els avantatges socioeconòmics dels estats petits sobre els grans i l’afebliment de l’Estat dominador
per URIEL BERTRAN
dia 21, de 2/4 d’11 a les 12
Portugal, trajectòria nacional de 1640 fins ara
per JOSEP SÀNCHEZ CERVELLÓ (Universitat Rovira i Virgili)
dia 22, de 2/4 d’11 a les 12
Casos pràctics: Quebec, Eslovàquia, Escòcia, Montenegro i Kosovo
per URIEL BERTRAN
dia 23, de 2/4 d’11 a les 12
Sobirania nacional, indústries culturals i mitjans de comunicació
per JOAN MANUEL TRESSERRAS (conseller de cultura i mitjans de comunicació, Generalitat de Catalunya)
dia 24, de 2/4 d’11 a les 12
L’Estat català: possible, necessari o utopia
per URIEL BERTRAN
dia 25, de 2/4 d’11 a les 12
«Euskadi, després de cinquanta anys d'ETA»
per ANTONI SEGURA (Universitat de Barcelona) i ANTONI BATISTA (Universitat Autònoma de Barcelona)
dia 24, de 9 a 12
El 1959 un grup d’universitaris, que des de feia anys reflexionava sobre el conflicte basc i el progressiu aburgesament del Partit Nacionalista Basc en la lluita contra la dictadura, decidí impulsar una nova organització independentista. Després d’un període d’accions propagandístiques i de la celebració de la Primera Assemblea (1961), els impulsors de la nova organització, emmirallats pel context de l’època (independència d’Israel, revolució cubana, guerra d’alliberament d’Algèria, Vietnam), optaren per la lluita armada. El 1968, després de les primeres escissions i de la celebració de la Cinquena Assemblea (1966), tenia lloc la primera acció armada mortal d’ETA, en què perdia també la vida el primer militant d’ETA. Des de llavors, el conflicte basc quedava amarat per la violència armada d’ETA, que al llarg de la seva història mantindrà dos objectius: autodeterminació i reconeixement de la unitat territorial d’Euskal Herria. Després de les primeres eleccions democràtiques (1977), ETA considerà que l’opressió d’Euskadi es mantenia i, per tant, la seva activitat armada no sols no disminuí, sinó que s’incrementà considerablement durant els denominats anys de plom (des de la darreria dels setanta fins a la detenció de la direcció a Bidart el 1992) i condicionà tant l’agenda política d’Espanya com de la Comunitat Autònoma Basca. En aquests anys, ETA es convertí en la principal obsessió dels mitjans de comunicació espanyols, on sovint ocupava les primeres pàgines dels diaris. És per això que el tractament mediàtic de la violència d’ETA és un punt d’anàlisi indefugible en qualsevol aproximació al conflicte basc.
Els primers intents de trobar una sortida negociada a la violència (Alger, 1987-1989) fracassà, però el Pacte d’Ajuria Enea (1988) mostrà que el rebuig social i polític de la violència començava a ser majoritari a Euskadi. Des del 1992, l’afebliment d’ETA ha estat progressiu i, malgrat la irresponsable actitud del PP en el darrer procés per a un final dialogat de la violència (2006-2007), avui té menys capacitat operativa que mai. Tanmateix, la desaparició de la violència no suposarà la resolució del conflicte polític fins que no s’arribi a un punt de trobada entre les forces del nacionalisme basc i les que malden per mantenir Euskadi dins d’Espanya. El problema és, per tant, trobar quina pot ésser l’articulació, l’encaix que satisfaci totes dues pretensions.
- «Flandes primera escissió dins la UE? La crisi del model federal belga »
per MARC GAFAROT i MONJÓ
El seminari consistirà en dues sessions d’una hora on s’analitzaran els aspectes més significatius de la història, la política, l’economia i la cultura que han incidit amb més força en l’evolució i formació identitària del poble flamenc.
dies 24 i 25, de 10 a 11
Farem una incidència especial al període històric que s’inicia l’any 1830 amb l’emergència de Bèlgica com a estat nació independent europeu fins als nostres dies. En aquest període Flandes viu una evolució política, cultural, econòmica i psicològica de gran transcendència que farà canviar l’estat de les coses de manera notable al Regne de Bèlgica. Durant el segle XIX i part del XX és la comunitat francòfona qui pren les regnes de l’Estat i en fa un ús clarament patrimonialista, serà però a partir de la segona meitat del segle XX quan una puixant i vibrant Flandes en prendrà el relleu i esdevindrà un pol d’atracció econòmic que tindrà unes conseqüències polítiques i socials de gran impacte en el marc institucional belga. Aquest fet ens portarà a analitzar el paper de Flandes dins l’esmentat marc belga, la seva influència i participació dins la UE i el món i uns nous horitzons que ens poden portar a una nova relació política amb la resta de Bèlgica on cap opció s’albira descartable.
«Pacte de progrés 2.0: dos anys»
per JOSEP COSTA (politòleg i advocat)
amb la participació de JOSEP SERRA i COLOMAR (director general d’innovació i formació del professorat del Govern de les Illes Balears), BARTOMEU FRAU (membre del consell nacional d’Unió Mallorquina), JOAN FERRÀ (secretari general dels Joves d’Esquerra Nacionalista i membre de l’executiva del PSM) i JOAN BONED (membre de l’executiva del PSIB-PSOE).
del 23 al 25, d’11 a 12
Aquest juliol es compleixen dos anys de la constitució del segon govern progressista de les Illes. És la segona oportunitat per a una coalició plural de partits progressistes, nacionalistes i ecologistes que no va aconseguir passar la revàlida de les urnes la primera vegada.
Al curs es pretenen analitzar les semblances i diferències entre les dues etapes progressistes de les Illes, fer balanç dels primers dos anys de legislatura i comentar les perspectives de futur. Es dedicarà especial atenció als casos d’Eivissa i Formentera pel paper clau que han tingut a les últimes conteses electorals.
ÀREA DE SEGURETAT
«El fenomen dels nous grups juvenils organitzats»
per LLUÍS PARADELL i FERNÀNDEZ (Secretaria de Seguretat, Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, GdC) i CARLES FEIXA (Universitat de Lleida)
del 17 al 21, de 9 a 2/4 d’11
Lluny d’aquesta perspectiva, hi conflueixen aspectes directament relacionats amb la mundialització, els fluxos migratoris, la cultura, l’educació, la salut, la família, i també la seguretat. Amb el curs es pretén exposar, d’una manera sintètica però alhora entenedora i atractiva, les claus principals per a conèixer els eixos principals que constitueixen l’esquelet d’aquesta realitat.
«Reptes estratègics de Catalunya, passat i futur»
Ho organitza: Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya
del 17 al 21
Mossos d’Esquadra, 26 anys després
per MIQUEL SELLARÈS (president del Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya i primer director general de Seguretat Ciutadana de la Generalitat de Catalunya [1983-84])
dia 17, de 2/4 d’11 a les 12
Xarxes criminals a Catalunya
per JOFRE MONTOTO (periodista)
dia 18, de 2/4 d’11 a les 12
Catalunya i la defensa europea
per XAVIER FERRER (economista, és autor del llibre Viure segurs a Europa)
dia 19, de 2/4 d’11 a les 12
Les realitats nacionals a l’àmbit de la UE. Les possibilitats de Catalunya a la UE política i de seguretat i defensa. Què pensa la ciutadania respecte de la defensa europea. Antecedents i futur de la seguretat i defensa europea. Les capacitats militars del estats. Les forces armades i els serveis d’intel·ligència. Incidència de l’economia en la seguretat i defensa. Escenaris per a la defensa europea.
Gihadisme a Catalunya
per JOFRE MONTOTO (periodista)
dia 20, de 2/4 d’11 a les 12
Catalunya en guerra
per JAUME FERNÀNDEZ (historiador)
dia 21, de 2/4 d’11 a les 12
ÀREA D'HISTÒRIA
«La setmana tràgica, cent anys després»
Coordinadors: JORDI FIGUEROLA (Universitat Autònoma de Barcelona) i JOSEP LLUÍS MARTÍN i BERBOIS (Universitat Autònoma de Barcelona)
del 17 al 20 d'agost
Pel juliol de 1909 Barcelona i d’altres ciutats catalanes conegueren el que s’ha qualificat com la Setmana Tràgica. Cent anys després reviurem el que va passar des de diferents aspectes: l’obrerisme, els incidents, la situació de l’exèrcit, la crisi marroquina, l’anticlericalisme, el cas Ferrer i Guàrdia, el lerrouxisme, la posició del poeta Maragall, la destrucció de patrimoni artístic. Tot plegat revisat des de la investigació històrica recent i amb un repàs de la historiografia més important sobre el tema. I, a més, intentant descobrir tot el calidoscopi de causalitats que portaren a un dels esdeveniments que més han marcat la nostra història.
Els fets i l’entorn polític
per JOSEP-LLUÍS MARTÍN i BERBOIS (UAB)
dia 17, de 9 a 10, dia 18, de 10 a 11, dia 19, d’11 a 12 i dia 20, de 9 a 10
S’estudiarà en profunditat aquest esdeveniment tan rellevant en la història de Catalunya. Per aquest motiu, tres de les quatre xerrades es fonamentaran en l’abans, el propi esdeveniment i el després de la Setmana Tràgica; per tal d’entendre més clarament el per què d’aquest fet social espontani. La darrera conferència esbossarà un dels personatges amb major rellevància política del moment, el president de la Diputació de Barcelona, futur president de la Mancomunitat de Catalunya i líder de la Lliga Regionalista Enric Prat de la Riba.
Les masses i l’obrerisme
per FERRAN MOLTÓ (UAB)
dia 17, d’11 a 12, dia 18, de 9 a 10, dia 19, de 10 a 11 i dia 20, d’11 a 12
Es parlarà dels principals corrents ideològics de caràcter obrer presents a la Catalunya de la primeria del segle XX i de les interpretacions que aquests corrents feren de l’aventura colonial marroquina encetada en aquells anys per l’estat espanyol. Unes interpretacions que ens ajuden a entendre els ànims dels barcelonins que protagonitzaren l’esclat espontani i revolucionari del juliol del 1909. També aprofitarem aquest moment clau per a la definició del moviment obrer català, per fixar-nos en un dels seus òrgans d’expressió més important, la Solidaridad Obrera. Finalment, clausurarem aquestes sessions amb una reflexió al voltant d’un dels ajusticiats pels incidents de la Setmana Tràgica, Francesc Ferrer i Guàrdia, i el seu model educatiu de l’Escola Moderna.
La cultura catalana i els intel·lectuals
per IGNASI DOMÈNECH (historiador de l’art)
dia 17, de 10 a 11, dia 18, d’11 a 12, dia 19, de 9 a 10 i dia 20, de 10 a 11
Parlarem de la resposta del món de la cultura catalana als fets de la Setmana Tràgica. Dedicarem una sessió al paper fonamental del poeta Joan Maragall i a la manca de reacció o implicació, en aquesta revolta espontània que trasbalsà el país, d’alguns altres personatges amb un pes important en diferents àmbits com la literatura o les arts plàstiques. Dedicarem també una xerrada a la destrucció sistemàtica de gran part del nostre patrimoni artístic, llavors encara en mans quasi exclusivament de l’Església, en un període en què els museus catalans eren encara en una fase embrionària. Els incendis o assalts a esglésies i monestirs fou un dels elements més clars de la manifestació de l’anticlericalisme dels revoltats.
«Les fronteres catalanes i la pau dels Pirineus»
Coordinador: ÀNGEL CASALS (Universitat de Barcelona)
del 21 al 25 d'agost
El 2009 es commemoren els 350 anys del Tractat dels Pirineus. Un bon moment per a reflexionar sobre com el fet fronterer ha marcat històricament Catalunya. I parlar de la situació actual del nostre país sense caure en debats irredemptistes o essencialistes i plantejant la superació de la frontera com a realitat política per a superar la lògica del debat estatalista sobre el fet fronterer.
Introducció: una revisió historiogràfica de les fronteres i del Tractat dels Pirineus
per ÀNGEL CASALS (UB)
dia 21, de 9 a 10
Els Pirineus com a origen de Catalunya
per JOSEP MORAN I OCERINJAUREGUI (Facultat de Filologia Catalana, Universitat de Barcelona)
dia 21, de 10 a 11
La llengua catalana va néixer, com totes les llengües romàniques, durant els segles VII i VIII, com a conseqüència de l’evolució ràpida del llatí vulgar i limitada al començament a un ús col·loquial, perquè el llatí continuava essent a l’Europa occidental (inclòs l’àmbit de parla germànica) l’única forma d’expressió escrita. L’àrea de formació del català era bàsicament pirinenca, a ambdós vessants de l’Albera, inclòs doncs el Rosselló, mentre que les Corberes i la seva continuació pirinenca marcaven el límit amb l’occità, que és la llengua més afí lingüísticament. A partir dels segles XI i XII s’aplica progressivament el català a l’escriptura en prosa, sobretot en documents de caràcter feudal. A partir de la segona meitat del segle XIII, el català escrit assoleix una maduresa lingüística considerable, en el pas de la societat feudal a la burgesa, que permet l’aparició de grans obres com la crònica de Desclot i la figura de Ramon Llull.
El regne de Mallorca i el Pirineu
per ANTONI RIERA i MELIS (UB)
dia 21, d’11 a 12
La fi del somni occità?
per ANTONI RIERA i MELIS (UB)
dia 22, de 9 a 10
El funcionament de la frontera nord-catalana (1493-1639)
per ÀNGEL CASALS (UB)
dia 22, de 10 a 11
L’Alguer i Sardenya: les fronteres italianes
per ANTONIO BUDRUNI
dia 22, d’11 a 12
L’Alguer, colònia catalana de Sardenya des del 1355, s’obre a la resta de l’illa el 1495 i esdevé, en el breu espai d’alguns anys, ciutat i seu bisbal. La immigració de nous pobladors sards, corsos i lígurs comportà l’expansió econòmica, social i cultural de la ciutat sarda, però també, al mateix temps, el començament d’un procés d’integració lingüística i cultural que produirà, en l’arc dels segles XVI i XVII, una nova fesomia en la composició social, nous models d’identitat dins la població i, sobretot, un nou llenguatge ciutadà com a conseqüència de la convivència de llengües i cultures diferents en un àmbit territorial molt reduït.
En la comunicació es tractaran els aspectes més interessants de les variacions lingüístiques i socials de la societat algueresa i la debilitat de la ‘frontera italiana’.
Les realitats frontereres no estatals: lligues i patzeries
per PATRICI POJADA (Universitat de Tolosa-Lo Miralh, CNRS)
dia 23, de 9 a 10
Les lligues i patzeries unien, des de l’edat mitjana, les valls de cada banda dels Pirineus i havien esdevingut, finalment, un senyal d’identitat. Aquesta ponència donarà, de bell antuvi, unes definicions prèvies del que eren les lligues i patzeries, n’ensenyarà la geografia i intentarà d’explicar la necessitat que tenien els pirinencs per signar tals tractats. A partir de l’exemple dels Pirineus centrals, en especial l’espai creat pel gran conveni del 1513 (tractat del Plan d’Arrem), veurem el contingut i el funcionament de la institució com apareixen a través de la documentació de l’època. Així, per exemple, haurem de dedicar un apartat a la guerra de Successió d’Espanya que anuncia un període nou en les relacions transpirinenques, és a dir el de la decadència, en un context de centralització més important, a cada monarquia. Però, això és la conseqüència d’una història de la qual també haurem de parlar.
Els Comtats i Joan II
per IMMA MUXELLA (UPF)
dia 23, de 10 a 11
El maig de 1462 Joan II decidí hipotecar els comtats de Rosselló i Cerdanya al rei Lluís XI de França, a canvi de l’ajut militar necessari per sotmetre als catalans, que s’havien revoltat en contra seu. Què duia al rei a faltar al seu jurament de mantenir unida la corona? Per què? Durant la conferència analitzarem quins fets polítics interns i externs influïren en la decisió d’hipotecar els comtats i què establien els tractats de Salvatierra i Baiona, els instruments que ’legalitzaren’ aquesta transacció.
La immigració occitana a Catalunya
per VALENTÍ GUAL (UB)
dia 23, d’11 a 12
La immigració occitana és un tema clau en la configuració demogràfica de la Catalunya dels segles XVI i XVII. Mig segle d’investigacions i recerques sobre la qüestió permet de dur a terme una valoració de la importància qualitativa i quantitativa de les onades d’occitans que arribaren al Principat.
Jaume II i la definició de les fronteres de Catalunya i la Corona d’Aragó
per FLOCEL SABATÉ(Universitat de Lleida)
dia 24, de 9 a 10
La frontera marítima: pirateria, comerç …
per MATEU COLOM (UIB)
dia 24, de 10 a 11
Bandolerisme i frontera
per VALENTÍ GUAL (UB)
dia 24, d’11 a 12
El bandolerisme és un eix que vertebra les estructures socials de la Catalunya altomoderna. Un dels aspectes més interessants del fenomen del bandolerisme, certament polièdric, passa per concretar les relacions que s’establien entre l’activitat dels bàndols i les fronteres, enteses en totes les dimensions.
El Tractat dels Pirineus i el seu ressò a l’època
per ÀNGEL CASALS (UB)
dia 25, de 9 a 10
Els Comtats després de 1659
per VALENTÍ GUAL (UB)
dia 25, de 10 a 11
A partir de 1659, la Catalunya escapçada viu sota un pretès ‘neoforalisme’ que no amaga el control de la classe política per part de la monarquia hispànica, ni la presència de la contestació popular (angelets i barretines), ni tampoc el desplegament d’un impetuós atac francès al nord.
«Conjuntura exterior i transformacions al llarg del procés revolucionari»
per GONÇAL LÓPEZ i NADAL (professor d’història i institucions econòmiques, Universitat de les Illes Balears)
dies 17 i 18 d’agost, de 9 a 10
Dins la història de la Revolució Cubana hom distingeix clarament tres fases concretes, amb característiques pròpies que presenten, alhora, elements de canvi i de continuïtat. Una primera ocupa pràcticament la seva primera dècada a la qual es vol preservar l’esperit radical revolucionari molt lligat a l’ideari de Tercer Món del seu context. La segona vindria donada pel seu enganxament a la maquinària de les economies planificades, es a dir, per la sovietització global del país. La tercera correspondria a les conseqüències generades per l’enfonsament de la Unió Soviètica, i l’increment de la política de pressió per part dels Estats Units. El canvi de segle, i mil·lenni, ha coincidit, gairebé, amb el desplaçament, forçat. del seu màxim dirigent, el Comandant en Cap Fidel Castro Ruz, i amb les noves perspectives obertes al concert internacional.
ÀREA D'HISTÒRIA DE L'ART
«Històries de la història de l'art: la iconografia de l'art català del romànic al barroc»
per KETA CAPDEVILA i WERNING (Universitat Autònoma de Barcelona), MONTSERRAT BARNIOL i LÓPEZ (Universitat Autònoma de Barcelona) i MARTA BERTRAN i ARMADANS (Universitat Autònoma de Barcelona)
del 23 al 25 d'agost
Amb aquest curs volem fer un recorregut per l’art dels Països Catalans. Proposem un viatge transversal regit pel fil conductor de la iconografia. Així, doncs, en tres sessions successives tractarem tres grans blocs temàtics, importantíssims per a l’estudi de la la història de l’art. En primer lloc, la iconografia religiosa, que serà tractada en dues sessions: 1. Les representacions de Crist i de la Verge Maria del romànic al barroc. 2. Vida i miracles: imatges de sants. La darrera de les sessions serà dedicada a la iconografia profana: 3. Art al marge de l’església: les imatges profanes. L’estudi de la iconografia ens permet conèixer i descobrir quins relats s’amaguen darrere les imatges. En definitiva, aprendre les històries de la història de l’art. L’organització de les sessions a partir de criteris cronològics (del romànic, passant pel gòtic fins l’època moderna) ens porta a descobrir la manera com s’han representat aquestes subjectes al llarg del temps. D’aquesta manera podrem conèixer algunes de les peculiaritats i característiques de cadascun d’aquests períodes. Aquest recorregut també ens permetrà referir-nos a algunes de les representacions iconogràfiques més rellevants de l’art català que seran contextualitzades en el seu temps i entorn.
Les representacions de Crist i de la Verge Maria del romànic al barroc
Al romànic, per MARTA BERTRAN (UAB), dia 23 de 9 a 10
Al gòtic, per MONTSERRAT BARNIOL (UAB), dia 23 de 10 a 11
En l’art modern, per KETA CAPDEVILA (UAB), dia 23 d’11 a 12
Vida i miracles: imatges de sants
Al romànic, per MARTA BERTRAN (UAB), dia 24 de 9 a 10
Al gòtic, per MONTSERRAT BARNIOL (UAB), dia 24 de 10 a 11
En l’art modern, per KETA CAPDEVILA (UAB), dia 24 d’11 a 12
Art al marge de l’església: les imatges profanes
Al romànic, per MARTA BERTRAN (UAB), dia 25 de 9 a 10
Al gòtic, per MONTSERRAT BARNIOL (UAB), dia 25 de 10 a 11
En l’art modern, per KETA CAPDEVILA (UAB), dia 25 d’11 a 12
ÀREA DE LITERATURA
Coordinació: JOAN BORJA (Universitat d'Alacant)
«Literatura, música i societat: la Nova Cançó»
al 17 al 19 d'agost
A la primeria del 1959, Lluís Serrahima publicava en la revista Germinabit l’article «Ens calen cançons d’ara», que sovint ha estat considerat com una mena de manifest fundacional de la Nova Cançó.
Poc importa ara si aquest document es pot tenir o no per la fita d’inici d’aquest moviment: importa que, cinquanta anys després, disposem de la perspectiva necessària per a valorar un dels fenòmens més espectaculars —mai millor dit!— de la cultura catalana contemporània, amb implicacions polítiques, socials, ideològiques, musicals, escèniques, literàries etc.
La Nova Cançó: balanç d’una acció cultural
per LLORENÇ SOLDEVILA
dia 17, de 9 a 12
Cançó i indústria discogràfica
per CLAUDI MARTÍ
dia 18, de 9 a 2/4 d’11
Les fonts tradicionals de la Nova Cançó
per JOAN BORJA
dia 18, de 2/4 d’11 a 12
De la Nova Cançó al rock català
per JOAQUIM VILARNAU
dia 19, de 9 a 12
«L'obra novel•lística de Baltasar Porcel»
per CARLES CABRERA i VILLALONGA (subdirector de la revista Lluc)
del 17 al 19, de 9 a 10
«La poesia de Carles Riba. als cinquanta anys de la seva mort»
per JOAN ALEGRET (Universitat de les Illes Balears)
del 17 al 20, de 10 a 11
«Oracions màgiques a la Catalunya medieval»
per GABRIEL SEGUÍ (Facultat de Teologia de Catalunya)
del 17 al 18, d’11 a 12
«Carner»
per FRANCESC PARCERISAS (Universitat Autònoma de Barcelona)
dia 18, de 2 a 3
«Amor i eros en la lírica del segle XX: Salvat-Papasseit, Vicent Andrés Estellés, Carmelina S. Cutillas i Lluís Alpera»
per LLUÍS ALPERA (Universitat d’Alacant)
del 19 al 21, d’11 a 12
El curs tractarà les diferents concepcions de la poesia amorosa a través de diversos autors de la literatura contemporània dels Països Catalans, mitjançant una mostra de poemes ben significatius. Se subratllarà sobretot la singularitat d’autors com a) Salvat Papasseit i la seua concepció amorosa que esdevé una síntesi del goig de viure, b) l’alternança entre l’amor conjugal i l’erotisme més descordat en la poètica de Vicent Andrés Estellés i c) el sensualisme barroc de Lluís Alpera.
«Els moriscos en l'imaginari popular: 400 anys després de l'expulsió»
del 20 al 22 d'agost
L’any 1609 un decret promulgat per Felip III ordenava l’expulsió dels moriscos. Com a conseqüència d’aquella dràstica mesura, unes 300.000 persones van haver d’abandonar la península. Si a Catalunya a penes hi va haver uns 7.000 afectats, en el cas del País Valencià —sens dubte, el més extrem i traumàtic— els 135.000 habitants deportats representaven la tercera part de la demografia total.
Quatre-cents anys després, l’efemèride no solament resulta propícia per a la revisió històrica, sinó també oportuna per a l’anàlisi de les conseqüències que aquell moment transcendental va tenir en l’univers etnopoètic català.
Els moriscos en l’imaginari popular valencià
per JOAN BORJA (Universitat d’Alacant)
dia 20, de 9 a 12
Moriscos i cristians en l’imaginari popular de les Illes Balears
per TOMÀS VIBOT
dia 21, de 9 a 12
L’expulsió dels moriscos en la tradició oral del País Valencià
per VÍCTOR G. LABRADO (Biblioteca Casa Museu Joan Fuster)
dia 22, de 9 a 12
«El cavaller Ausiàs Marc»
per FERRAN GARCIA-OLIVER (Universitat de València)
del 22 al 25, d’11 a 12
En quatre sessions abordarem aquests punts: 1) el llinatge dels Marc; 2) la jurisdicció impugnada; 3) bon senyor; i 4) el testament.
«Les tres facetes de Joan Salvat-Papasseit»
per FERRAN AISA i PÀMPOLS
del 23 al 25, de 9 a 10
ÀREA DE LLENGUA
«Taller de poesia i traducció»
per JOSEP MIQUEL SOBRER (Universitat d’Indiana) i FRANCESC PARCERISAS (Universitat Autònoma de Barcelona)
del 17 al 19, de 9 a 11
«EuroComRom: saber llegir tot d'una totes les llengües romàniques»
per TIL STEGMANN (Universitat de Frankfurt)
del 17 al 19, d’11 a 12
«Ens inventem una llengua? Introducció a les llengües artificials»
per LLUÍS DE YZAGUIRRE i MAURA (Universitat Pompeu Fabra) i NICOLAU DOLS i SALAS (Universitat de les Illes Balears)
del 20 al 25, de 9 a 10
El curs analitzarà els intents de creació de llengües artificials. Per fer-ho repassarà els aspectes teòrics de la comunicació lingüística. Oferirem dues tipologies de llengües artificials, segons els orígens i segons les funcions. Ens centrarem en les llengües auxiliars de comunicació internacional, les llengües de la ficció i les llengües experimentals. En concret analitzarem les bases i la vigència de l’esperanto, el klingon i el toki pona. Posarem a l’abast algunes eines per a la pràctica de disseny de llengües.
Els objectius són: entendre el concepte de llengua artificial; conèixer els tipus principals de llengües artificials, i entrar en contacte amb les tècniques de creació de llengües.
Continguts del curs:
1. Tipus de llengües artificials. Segons l’origen: llengües a priori i llengües a posteriori. Segons la funció: llengües filosòfiques, llengües auxiliars de comunicació internacional, llengües estètiques, llengües d’altres tipus (d’ús propedèutic, llengües secretes, etc). Pasigrafia i pasilàlia.
2. Les llengües auxiliars de comunicació internacional: el cas de l’esperanto.
3. Les llengües de la ficció: el cas del klingon.
4. Llengües experimentals? El toki pona.
5. La construcció de llengües artificials: instruccions, eines i materials.
«Llengua i consciència nacional. Una nova mirada per a la renovació lingüística»
per LLUÍS MARQUET, CARLES CASTELLANOS (Universitat Autònoma de Barcelona) i ROSA CALAFAT (Universitat de les Illes Balears)
del 20 al 22
En aquest cicle es partirà de la reflexió entorn de les mancances actuals de la llengua estàndard catalana dins el seu àmbit territorial. S’examinaran, a la llum del criteri de l’autocentrament envers la pròpia comunitat lingüística i cultural-nacional, al si de la qual la llengua opera i s’expandeix. S’analitzaran les causes de les derives regionalitzadores i reduccionistes, i es faran propostes de superació, amb la perspectiva de desenvolupar iniciatives de renovació i de millorament de les potencialitats expressives (individuals i col·lectives) de la llengua estàndard.
La llengua estàndard als mitjans de comunicació i a l’educació
dia 20, de 10 a 12
Assoliments i mancances principals. Abast de les tendències regionalitzadores. Anàlisi crítica dels criteris d’estil (llibres d’estil, normes de restricció etc.), des de la perspectiva de l’autocentrament. La necessitat d’una tasca sistemàtica d’observació.
La llengua estàndard en els usos oficials i en la creació neològica
dia 21, de 10 a 12
La llengua dels polítics i de diferents instàncies de l’administració. Pràctiques i criteris en la creació neològica. Valoracions i propostes de millorament, des de la perspectiva de l’autocentrament.
Propostes de conjunt adreçades a la renovació lingüística
dia 22, de 10 a 11
«Com et diuen? Fonaments de l'antroponímia catalana»
per GABRIEL BIBILONI (Universitat de les Illes Balears)
del 22 al 24, d’11 a 12
Maneres de denominar les persones en les diferents cultures i a través del temps. Història dels noms catalans. Diverses fonts lingüístiques creen un riu onomàstic. La religió que ho canvià tot. Història dels cognoms catalans. De sobrenom a cognom. Antropònims i topònims. Dos mons en estreta relació. Els usos i les lleis. Un cognom o dos. El pare primer?
«Comunicació oral: l'art de parlar en públic»
Coordinació: SANDRA MONTSERRAT BUENDIA (Departament de Filologia Catalana, Universitat d’Alacant)
del 23 al 25
Parlar en públic és un art? Si més no, parlar bé en públic—amb cohesió, coherència i adequació d’acord amb els propòsits—és una complexa habilitat que involucra el domini de registres lingüístics, la planificació d’unes determinades estratègies discursives, la gestió dels recursos corporals, l’ús de formes no verbals d’interacció, l’activació d’argúcies comunicatives pertinents en cada context, la perspicaç modulació de la veu o la calculada dosificació dels silencis.
Més enllà de les consideracions teòriques sobre l’estàndard oral en català, aquest curs tracta—de manera aplicada—sobre competències i recursos que permeten optimar la comunicació oral amb un grup més o menys nombrós de receptors. En definitiva: sobre l’art de parlar bé—clar i català—en públic.
Parlar bé i ensenyar a parlar bé
per JOSEP M. ESCOLANO i LÓPEZ (Universitat d’Alacant)
dia 23, de 9 a 2/4 d’11
per DARI ESCANDELL MAESTRE (Universitat d’Alacant)
dia 23, de 2/4 d’11 a les 12
Hi ha professions en què parlar bé en públic és un valor afegit molt ben considerat. En alguna altra, però, no es pot considerar cap mèrit perquè és una necessitat. Els professionals de l’ensenyament, els que empren el discurs oral per a ensenyar dins de l’aula, han de saber comunicar davant un públic exigent i no sempre receptiu. Per això, els docents han de ser bons comunicadors, han de conèixer les estratègies que permeten fer arribar els missatges de la manera més eficaç possible.
Els docents són models de llengua, són models de comportament lingüístic: allò que diguen o la manera com ho diguen té una influència real en els interlocutors més enllà del moment puntual de dir-ho. Ensenyar i aprendre de parlar bé és possible i l’àmbit escolar és l’escenari que permet fer-ho.
El poder de la paraula (I i II)
L’ús de la paraula és l’element clau sobre el qual descansa la democràcia, ja que la paraula substitueix la força bruta i alimenta els arguments que es fan servir en qualsevol discussió o debat. En la mesura que usem la paraula en arguments raonats estem contribuint a l’enfortiment de l’edifici democràtic, basat en el diàleg i en la confrontació d’idees.
Aquest curs, dividit en dues sessions, té com a objectiu fomentar les habilitats discursives, sobretot pel que fa a mantenir enfrontaments dialèctics entre diverses persones o equips. En la primera sessió, reflexionarem i mostrarem les estratègies comunicatives lligades al debat. N’analitzarem l’argumentació, la refutació i la conclusió a partir de temes polítics i socials d’actualitat. En la segona sessió, posarem en pràctica els conceptes apresos i simularem un debat, parant esment en la figura de l’orador. Es proposaran dos tipus d’oradors ideals i se n’avaluarà la capacitat argumentativa, així com també la posada en escena.
El poder de la paraula (I): el debat
per SANDRA MONTSERRAT (Universitat d’Alacant)
dia 24, de 9 a 10
per LAURA SALAMERO (Universitat de Lleida)
dia 24, de 10 a 11
per ANDREU SENTÍ (Universitat d’Alacant)
dia 24, d’11 a 12
En aquesta sessió s’ensenyen les estratègies comunicatives lligades al debat. S’analitza l’argumentació, la refutació i la conclusió a partir de temes polítics i socials d’actualitat.
El poder de la paraula (II): l’orador ideal
per SANDRA MONTSERRAT (Universitat d’Alacant)
dia 25, de 9 a 10
per LAURA SALAMERO (Universitat de Lleida)
dia 25, de 10 a 11
per ANDREU SENTÍ (Universitat d’Alacant)
dia 25, d’11 a 12
En aquesta segona part es posen en pràctica els conceptes apresos en la primera sessió i se simula un debat, parant atenció a la figura de l’orador. Es proposaran dos tipus d’oradors ideals i se n’avaluarà la capacitat argumentativa, així com també la posada en escena.
«La política lingüística: una política social»
per BERNAT JOAN (secretari de política lingüística, Generalitat de Catalunya)
del 23 al 25, de 10 a 11
Planificació lingüística i cohesió social. Per què fomentar la llengua catalana com a llengua comuna. El paper del coneixement del català en el procés d’acollida lingüística. Coneixement del català i incorporació social de la nova immigració.
Dimensió social de la política lingüística. Planificació lingüística al servei de la igualtat d’oportunitats. Sociolingüística i ciutadania. Llengua i arrelament. La política lingüística, una política social.
«L'alumnat nouvingut a les aules dels centres educatius»
per PERE MAYANS (cap del Servei d’Ensenyament del Català, Generalitat de Catalunya) i JOANA LLADÓ (inspectora d’educació, Conselleria d’Educació i Cultura de les Illes Balears, i professora associada a la Universitat de les Illes Balears)
del 24 al 25, de 10 a 11
La interculturalitat i la cohesió social. Les iniciatives educatives per facilitar la integració. El repte de la integració a les aules.
El projecte lingüístic dels centres educatius. El paper de l’escola i l’aprenentatge de la llengua. L’acolliment de l’alumnat en els centres educatius de Catalunya i de les Illes Balears. Les aules d’acollida. Recursos per a un aprenentatge funcional de la llengua.
ÀREA DE MÚSICA
«Música i patrimoni als Països Catalans»
Coordinador: Dr. JAUME CARBONELL i GUBERNA (Universitat de Barcelona)
del 21 al 25 d'agost
L’àrea de música farà enguany una nova mirada vers diversos aspectes relacionats amb el patrimoni musical dels Països Catalans, amb la voluntat de fer descobrir i difondre des de pràctiques musicals fins autors encara poc coneguts, i obres oblidades. Ens ocuparem des de música popular per a cobla durant el segle XIX, entorn els seus repertoris, funció social i evolució; i ens endinsaren en les pràctiques musicals de l’Església medieval catalana. Finalment també farem esment de les efemèrides de l’any, amb una mirada a l’obra de Haydn i la seva repercussió en la música catalana; i l’Any Albéniz ens permetrà reflexionar sobre el paper que han tingut en la música i la cultura catalanes els compositors que han estat intèrprets i han gaudit, o no, de notable projecció internacional.
Les cobles del segle XIX: sardanes, moda i revolució
per JAUME AYATS (Universitat Autònoma de Barcelona) i ANNA COSTAL
dies 21 i 22, de 9 a 11
Les cobles del segle XIX tocaven un can-can i, just després, una sardana sobre melodies de La Traviata. Tot ballant es disparaven trets a l’aire, es tocava a sometent i es cridava “Visca la República!”. Quina funció social tenien les cobles i els balls del XIX? Les sardanes, tenen l’origen en l’òpera italiana i la moda? Quina labor feien, més enllà del mite, músics com Pep Ventura? En aquest curs analitzarem com les cobles foren un motor important de transformació de l’oci i de les actituds socials. Escoltarem enregistraments dels primers anys del segle XX, observarem fotografies i textos, i recuperarem sardanes que no han sonat des del segle XIX.
Albéniz, Granados, Casals, Manén... Els compositors i intèrprets: figures internacionals i el seu paper en la música catalana
per JAUME CARBONELL i GUBERNA (Universitat de Barcelona)
del 21 al 24, d’11 a 12
Isaac Albéniz, com Franz Liszt, o Niccolò Paganini, abans de compositors foren grans instrumentistes. El mateix caldria dir de Pau Casals, Enric Granados, però també de Joan Manén, o del mateix Eduard Toldrà, entre altres. Coincidint en l’any que commemorem el centenari de la mort d’Isaac Albéniz, i davant la recuperació d’una obra de Joan Manén per part de l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, ens plantegem com el fet de ser estrelles reconegudes en el camp de la interpretació ha incidit, i en quin nivell, en la trajectòria creativa d’aquests i altres músics que foren intèrprets i compositors, i en el desenvolupament i projecció de la música catalana.
Les relacions ritual-musicals entre Catalunya i Occitània a l’edat mitjana
per MARIA INCORONATA COLANTUONO
dies 23 i 24, de 9 a 11
La litúrgia catalanonarbonesa (segles IX-XI, des de la unificació carolíngia fins a la recuperació de la seu arquebisbal de Tarragona): les influències dels usos rituals occitans a la litúrgia hispànica.
L’elaboració del nou Sacramentari del segle VIII: una obra entre Catalunya i Occitània.
Sacramentaris i benediccions: el patrimoni ritual que no s’homologa a la reforma carolíngia.
Benet d’Aniana i la reforma benedictina com a model d’organització monàstica arreu de la Septimània i la Marca Hispànica.
Relacions liturgicomusicals entre monestirs de totes dues bandes dels Pirineus: intercanvi de seqüències entre S. Piere de Moissac i San Martial de Limoges i els monestirs catalans (Santa Maria de Ripoll).
La reforma de Cluniacenca a Catalunya. La implantació de l’Ordre del Císter a la Catalunya Nova al segle XII.
Franz Joseph Haydn i el classicisme musical a Catalunya
per JOAN VIVES (Catalunya Música)
dia 25, de 9 a 12
La proposta d’aquest seminari, inserit en el marc de la commemoració del bicentenari de la mort de Franz Joseph Haydn, pretén fer un recorregut per la trajectòria personal i l’obra d’aquest compositor austríac que ha esdevingut el paradigma del classicisme musical, un model seguit, imitat, fins i tot copiat arreu d’Europa. La seva activitat continuada i intensa al servei dels prínceps Esterházy durant quatre dècades donà com a resultat una de les produccions més regulars i extenses de tota la història de la música. Particularment antològica és la seva aportació al món de la simfonia, el quartet per a corda i fins i tot l’oratori, terreny on esdevé el següent graó després de Händel.
Catalunya, malgrat les circumstàncies sociopolítiques del moment, no restà al marge de l’interès i la influència de l’obra de Haydn, que se sumà a la gran empenta que havia tingut l’estètica de la música italiana ja des de la presència efímera dels temps de l’arxiduc Carles (Carles III). Des de l’estrena de “Il più bel nome” de Caldara, primera òpera que sonà a Barcelona l’estiu del 1708 fins a l’adveniment del guitarrista barceloní Ferran Sor, expulsat per afrancesat, alguns noms il·lustres com Domènec Tarradelles, els germans Pla, Josep Duran o Carles Baguer, entre altres... han donat relleu a una etapa musical del nostre país, mal coneguda fins fa ben poc.
ÀREA DE CINEMA
Coordinador: JAUME VIDAL (Obra Social de la Caixa Balears «Sa Nostra»)
del 19 al 24 d'agost
«Cinquanta anys de la Nouvelle Vague»
del 17 al 24
Cinquanta anys de la Nouvelle Vague
per JAUME VIDAL i ROMÀ GUBERN
dia 17, de 9 a 2/4 d’11
Jean-Luc Godard
per MARTÍ MARTORELL
dia 18, de 9 a 2/4 d’11
Ara que la nouvelle vague compleix cinquanta anys i que la UCE li dedica unes jornades, convé qüestionar-se què hi aportaren els directors més significatius d’aquest moviment que nasqué com a reacció al cinema francès d’aquell temps, moltes de vegades més literari que cinematogràfic. En el cas de Jean-Luc Godard, ens trobem amb el director segurament més coherent amb el principi fonamental d’aquest moviment: la capacitat expressiva de la imatge per si sola. És a dir, Godard, sigui quina sigui l’època de realització, no deixa mai de banda investigar què significa i suposa la imatge en moviment, fins i tot en aquelles productes més influïts per l’època de militància política maoista.
François Truffaut
per OCTAVI MARTÍ
dia 19, de 9 a 2/4 d’11
Es tracta de parlar de François Truffaut com del ‘traïdor fidel’. Traïdor perquè ho era en la seva manera de comportar-se com a crític, enganyant la gent que anava a entrevistar, mostrant-se amistós quan el que volia era desacreditar l’altre i, encara pitjor, ocupar la seva plaça; traïdor també perquè en els seus films acaba servint-se de rèpliques i situacions de guionistes que abans havia injuriat, tal i com succeeix a La chambre verte, quan recupera—i diu ell mateix!—una rèplica famosa escrita per Jean Aurenche; traïdor finalment perquè un film com Le dernier metro l’hauria pogut signar perfectament un Autant-Lara. Però al mateix temps és fidel al que representa la Nouvelle Vague perquè mai no deixà d’experimentar i de permetre’s grans llibertats enfront d’una indústria a què s’havia integrat perfectament; fidel perquè ajudà a posar en peu els films dels seus companys, com es el cas de Rivette; fidel també perquè mai no es desentengué dels Cahiers du Cinema ni deixà d’escriure sobre cinema; fidel, en definitiva, a la noció d’autoria que ell contribuí a teoritzar en el camp del cinema. Truffaut suposa, doncs, ruptura i continuïtat, encara que sembli contradictori i això potser es pot explicar també psicoanalíticament considerant què significà el descobriment que no era fill del seu pare.
Claude Chabrol
per XAVIER FLORES
dia 20, de 9 a 2/4 d’11
Antecedents de la Nouvelle Vague. Chabrol cinèfil, Chabrol crític. Chabrol i els Cahiers du Cinéma. 1958 las primeres pel lícules. Chabrol i alguns altres membres de la Nouvelle Vague. El cinema de Chabrol i l’estil de Chabrol.
Erich Rohmer
per CARLES BALAGUÉ
dia 22, de 9 a 2/4 d’11
Malgrat dirigir el seu primer llargmetratge als trenta-nou anys, Jean-Marie-Maurice Scherer, de nom artístic Eric Rohmer, és un personatge atípic, solitari, d’una austeritat espartana, lluny de qualsevol convenció estètica o sociològica.
Professor de literatura, director de Cahiers du Cinéma, la seva entrada al món del cinema està lluny dels seus col·legues de la Nouvelle Vague. Rohmer adopta el punt de vista del novel·lista del segle XVIII i es permet comentar l’acció amb una sèrie d’acotacions on el paisatge, l’acció introspectiva i la qualitat de les històries tenen una distribució serial. Així, neixen els Contes morals, Les comèdies i proverbis i el cicle de Les quatre estacions, entre altres projectes. Il·lustrador dels usos i els costums dels nostres temps, matemàtic de la combinatòria amorosa a la manera d’un joc de nines russes, Rohmer se’ns presenta com el més axiomàtic dels realitzadors de la Nouvelle Vague i del qual Arthur Penn féu una de les millors definicions a La nit es mou: “Una película de Rohmer és como veure créixer una planta.”
Els directors de fotografia de la Nouvelle Vague
per TOMÀS PLADEVALL (AEC)
dia 23, de 9 a 2/4 d’11
Raoul Coutard, Henri Decae, Charles L. Bitsch, Nicolas Hayer, Néstor Almendros i Sacha Vierny
Els músics de la Nouvelle Vague
per JOAN PADROL i ESCOLIES
dia 24, de 9 a 11
Georges Delerue, Michel Legrand, Antoine Duhamel i Pierre Jansen
«Cinema primitiu a Mallorca»
per MIQUEL PASQUAL i JAUME VIDAL
dia 18, de 2/4 d’11 a 12
«Josep Truyol i Otero, pioner del cinema a Mallorca»
per ANTONI M. THOMAS
dia 19, de 2/4 d’11 a 12
«L'evolució del mite de la femme fatale des de la pintura renaixentista fins al cinema negre»
per MERITXELL FARRÉ I GÓMEZ
dies 20 i 21, de 2/4 d’11 a 12
Definició i acotació de la figura que conforma l’arquetip de la femme fatale. La femme fatale en la pintura: del renaixement al romanticisme. Els prerafaelites i les seves belles dames sans merci. Els simbolistes i les noves dones maleïdes. La femme fatale a la fàbrica de somnis (el gènere negre i la spider woman; la diversitat de l’arquetip). La femme fatale malgré lui: Gilda, La dama de Shangai, La dama de Trinidad. La vamp destructora: La filla de Dràcula, Que el cel la jutgi, El quart home, Si Don Juan fuese mujer, Lulú o la caja de Pandora, Eva. Les traïdores conjugals: Perdició, Niàgara, El carter sempre truca dues vegades, Història d’un detectiu. La femme fatale que empeny a l’abisme: I Déu creà la dona, El dimoni de les armes, L’àngel blau, Carmen, Pandora i l’holandès errant. L’ambiciosa dels diners i de l’ascensió social: The Killers, Carreró sense sortida, L’abraçada de la mort, Perversitat, Tot sobre Eva. Els cants de les sirenes: la femme fatale i la música.
«Pàtria imaginada, viatge i exili»
per MERITXELL MARTÍN i PARDO
dies 22 i 23, de 2/4 d’11 a les 12
Tot i que no es pot dir que hi hagi res d’essencial en l’experiència de l’exili i de la diàspora, les produccions cinematogràfiques dels que produeixen des d’aquesta situació ho fan accentuant certs temes i tensions. La situació de desplaçament convida els productors, els directors i els guionistes de l’exili o en l’exili a utilitzar recursos com la narració fragmentada o la juxtaposició d’històries, el multilingüisme, la reflexió i l’estil epistolari, entre altres. Aquest curs, doncs, convida a mirar aquestes produccions des de les seves estratègies per tal de poder entendre-les com a locals i globals alhora. A més aquest curs vol examinar les maneres d’expressar i jugar cinematogràficament amb les nocions de territori i territorialitat.
